Why not?

La periodista catalana Pilar Rahola va rebre ahir el Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per un periodisme atrevit i compromès, atorgat per la Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC). Rahola va afirmar al seu discurs d’agraïment que encara s’ha de “lluitar molt” per tal que les dones aconsegueixin “el mateix nivell que els homes i puguem dir la nostra”.  

L’ADPC compta amb 19 anys d’història i va triar la Facultat de Comunicació Blanquerna (Barcelona) per celebrar l’entrega de premis anuals per una Comunicació no Sexista. Juntament amb Pilar Rahola, nou guardonats més, com el diari Expansión, l’Ajuntament de Sant Boi o el programa Polònia, van rebre com a premi un retrat de la fotògrafa barcelonina Colita.

Tot i que no era necessari, hem trobat oportú fer una aclariment sobre aquesta notícia.

Quan vam mirar la llista d’Europa Press, vam veure que l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya celebrava un acte per  “La Comunicació no Sexista”. Com que ens pensàvem que seria una xerrada, vam decidir assistir-hi.

Quan vam a la Facultat de Comunicació Blanquerna, vam veure que en realitat es tractava d’una entrega de premis però, ja que Pilar Rahola era una de les guardonades, vam pensar que seria profitós entrar-hi.

Així doncs, encara que no es tracta d’una roda de premsa, era un acte tancat i, com que n’hem pogut extreure una notícia i declaracions de persones conegudes, hem decidit publicar-la igualment al bloc.

Per últim, ens agradaria destacar un fet que ens va sobtar una mica. En sortir de l’acte, s’entregava una bossa a totes les assistents. A l’interior, hi havia productes de bellesa femenins. Des del nostre punt de vista, aquest regal té un punt de contradicció amb l’objectiu de l’entrega de premis: guardonar la comunicació no sexista. Si s’han de desmuntar tòpics sobre el món de la dona, aquest és un bon començament?

.

Meritxell Vilamala i Sandra Vicente

Les recents retallades en sanitat i educació, que proposen abaixar les despeses d’aquests sectors públics amb la reducció dels salaris dels professionals, entre d’altres mesures, han causat nombroses queixes. El personal sanitari, mestres i alumnes han expressat el seu descontent a través vagues o manifestacions, com les que van protagonitzar les universitats el passat 17 de novembre.

 Les protestes esgrimeixen que “les retallades es noten en el desànim i en la professionalitat”, com afirma el professor de filosofia i llengües clàssiques de 52 anys, Juan José Megías, que afegeix: “per molt que t’agradi la teva feina, quan veus que la vida puja i cobres menys, t’ho penses”. La seva dona, infermera assistencial d’urgències de 26 anys, Raquel Gutiérrez, assegura que els professionals afectats “creiem que hi ha altres àmbits on es podria haver retallat i salvar la sanitat i l’educació”.

Què ha canviat, en general?

Juan José Megías: En educació una retallada d’un 10% afecta. Com que no es poden contractar més professors, ara hem de fer més hores lectives, a la vegada que ens baixa el sou. Això es nota en el desànim i en la professionalitat dels mestres.

Raquel Gutiérrez: en l’àmbit de la sanitat es nota moltíssim en l’atenció que se li dóna als pacients. Se’ls dedica menys temps, simplement perquè no es vol contractar un altre metge. I això repercuteix en la motivació dels metges i infermeres.

Així que esteu d’acord quan es diu que les retallades fan baixar el servei, en part, a causa de la motivació del professional?.

J: Sí, sí. Per molt que t’agradi la teva feina, quan veus que a mida que la vida puja, cobres menys, t’ho penses.

Però estem parlant de professions vocacionals. No és dolent que el servei que rep l’alumne o el pacient es vegi afectat a causa de la motivació del professional?

R: En el nostre cas s’hauria de pensar que el benefici del pacient és el primer però, atendre tothom com toca, demana més hores de feina i això ningú no t’ho paga.

Quin és l’àmbit que s’ha vist més perjudicat i el que ha afectat més al professional?

R: Com que sanitat és un servei més prioritari, trobo que és més susceptible als efectes de les retallades que no pas l’educació.

J: i el personal sanitari és també el més perjudicat, tenen contractes més precaris que molts professors i això ha propiciat que molta gent marxi fora a exercir.

R: Per això, creiem que hi ha molts altres àmbits on es podria haver retallat i salvar l’educació i la sanitat, que són els pilars de la nostra societat.

Elaborar una entrevista ha estat una feina força diferent de les anteriors. Al principi, en fred, no sabia de què havia de tractar ni a qui fer-la. Però, finalment, amb la vaga universitària encara recent, vaig decidir enfocar-ho cap aquí i, ja que la dona del meu professor de filosofia i llatí del Batxillerat és infermera, vaig pensar que seria interessant recollir l’opinió d’un matrimoni format per un membre de cada sector.

Tot i que, en un principi, no saber què preguntar fa respecte, ha resultat una feina molt interessant de fer. Després d’haver trencat el gel amb una pregunta general, la conversació va començar a fluir i, a partir d’aquí, les preguntes venien soles.

La veritat és que, un cop acabada, tinc la sensació que m’he deixat coses importants sense dir, per qüestions d’extensió, però en definitiva trobo que ha estat molt maco d’escriure. Amés, sens dubte, el fet de comptar amb les experiències d’una persona en concret dóna més color a una notícia que si es fonamenta només amb dades objectives.

.

Sandra Vicente Barreira

Si sóc sincera, no sempre he tingut tan clar com ara que em volia dedicar al periodisme. Però, poc a poc, la idea de narrar una realitat que no sempre es presta a ser explicada, d’imposar-me a aquells que volen amagar fets per un interès propi, va fer que m’interessés per aquesta professió.

M’agrada conèixer allò que passa al meu voltant, per què succeeixen les coses i quines conseqüències tenen i, per això, també ho vull explicar a les persones que tenen la mateixa curiositat que jo. Trobo que és bonic saber que, dia rere dia, has aconseguit captar l’atenció d’algú, que li has explicat quelcom que no sabia o que, simplement, ha estat gaudint uns minuts d’allò que tu has escrit. Només per això, ja valen la pena les hores de treball.

No vull ser una “heroïna del periodisme” com deia David Randall, no em veig com una reportera intrèpida esquivant els trets de la guerra d’un país llunyà ni res semblant. Sí que és cert que si trobo alguna fet interessant, estiraré del fil fins on em porti, però em crida més l’atenció la realitat quotidiana, aquella de la que estem envoltats i ni ens n’adonem. Vull agafar aquestes veritats i analitzar-les, aprofundir-hi i no deixar-me res sense dir. Per aquest motiu, trobo que un gènere com la crònica seria interessant de desenvolupar. M’agradaria que el meu futur professional tingués a veure amb aquesta vessant del periodisme però, qui sap on serem d’aquí 10 anys?

.

Sandra Vicente Barreira

Què ens espera d’aquí quatre anys? Aquesta va ser la pregunta que teníem en ment els 24 joves potencialment periodistes que ens vam trobar dimecres passat a parlar sobre el futur de la professió. Contextualitzat per les dures descripcions de l’actualitat periodística de Ramonet al seu llibre La explosión del periodismo, vam encetar un debat per parlar sobre la nostra visió del tema.

Personalment no crec que el periodisme sigui una professió que tingui una cadira a una redacció per a tots els llicenciats. I tampoc ho creia així abans de llegir el llibre. Sé que està passant per moments difícils; la societat i el món està canviant i, amb ella, les necessitats informatives de la població. A més, la gran revolució que ha suposat Internet complica les coses. La Xarxa proporciona dades per a tothom de manera indiscriminada i això, que d’entrada sembla una cosa bona, és una arma de doble fil per al periodisme.

El periodista ha de saber com continuar conquistant el lector i, en aquest sentit, té el vent de cara. El poble continua sent una comunitat amb ganes d’informació de qualitat i, si mirem enrere, el món ha patit canvis socials més grans que el que ha suposat la Xarxa. El bon periodisme, el que sobreviurà a la crisi econòmica i a la informació gratuïta, està format per professionals caracteritzats per saber adaptar-se a la realitat i explicar-la de manera fidedigna. I personalment crec que els joves hi tenim un lloc en aquest futur, no només perquè dominem les noves tecnologies que determinaran la difusió de la informació, sinó perquè representem una porció de la societat amb criteri i que té ganes d’estar informada per professionals.

.

Sandra Vicente Barreira

Fa uns quants dies se’m va encarregar, juntament amb alguns companys de facultat, que dissenyés la portada d’un diari. Aquesta va ser una pràctica que, com gairebé totes les que he fet en el transcurs d’aquest mes i mig que porto a la universitat, m’ha fet sentir com si de debò fos a una redacció. Sé que acabo de començar el camí per convertir-me en periodista, que em queden moltes coses per aprendre i que, si ho aconsegueixo, la realitat serà més dura que les pràctiques universitàries, però tot i així, cada cop que inicio una experiència d’aquest tipus, em reafirmo en la decisió que he pres.

Ens vam trobar davant de més de 20 notícies diferents que aspiraven a ser portada del nostre diari fictici. Crec que, fins aquell dia, no vaig ser conscient de la quantitat de treball que es descarta diàriament a l’hora de publicar un diari. Hi ha moltíssimes peces que no tenen cabuda en la premsa, però aquesta mateixa decisió també és una feina dura. Ho vam debatre en equip i, seguint els criteris de selecció, vam dissenyar una portada que després de tot, no va resultar tant satisfactòria com crèiem. Va ser una experiència nova, acostumada al treball individual, la feina en equip va ser una demostració diferent de la complexitat que ens espera quan sortim de la facultat. 

.

Sandra Vicente Barreira

.

La sala Razzmatazz de Barcelona es va veure obligada a tancar les seves portes ahir a la nit per ordres de la Guàrdia Urbana, a causa dels “allaus que es van formar” a l’entrada del local. Una hora i mitja abans de l’obertura, la discoteca va decidir trucar la Guàrdia Urbana per tal que controlés el comportament dels joves que esperaven a l’entrada i que no van fer cas de les advertències del cos de seguretat del local.

Razzmatazz es disposava a celebrar la festa “By the face” en que l’entrada és gratuïta. Per això, un gran nombre de persones esperava a les portes de la discoteca, però degut a que “feien cas omís de les advertències de mantenir una actitud tranquil·la”, la sala es va veure obligada a trucar la Guàrdia Urbana per “poder controlar el volum d’assistents”, segons el comunicat que el local ha publicat al seu web.

La Guàrdia Urbana va veure com el local era incapaç d’obrir les portes degut als “allaus d’assistents” i, després que els joves no permetessin l’accés de la policia local a la sala, va decidir tancar-la. També es va desallotjar progressivament la via per evitar qualsevol incident. El dia següent, Razzmatazz va disculpar-se per les molèsties i va demanar que “s’entengui que en casos com aquest, la seguretat és primordial”

Aquest fet va tenir lloc el dimarts 11 d’octubre del 2011 i, per tant, es publicaria el dia següent. Crec que aquest tipus d’esdeveniment és apte per qualsevol tipus de mitjà, però com que no disposo de fotos ni suports gràfics, seria més adient per un diari o la ràdio.

Segons jo crec, sí que és una notícia i s’ajusta a allò que hem tractat a classe, ja que és un esdeveniment actual, inusual i que pot crear temes de discussió entre el públic. A més, jo he tingut accés directe a la informació i segueix l’estructura preestablerta (el lead, la piràmide invertida, respon a les 6 w’s…)

Pel que fa al tipus de notícia seria fortuïta, ja que no s’ha pogut preveure; amb un contingut subjectiu, perquè no és una informació necessària de saber; amb fonts oficials (he tret les cites del comunicat que va publicar la discoteca al web) i de primer nivell, ja que jo mateixa vaig veure el comportament dels joves.

Vaig obtenir la informació perquè aquella nit havia sortit a sopar per la zona i, en tornar a casa, vaig veure com els joves que no havien pogut accedir a la discoteca n’ocupaven els carrers propers i com la Guàrdia Urbana els intentava desallotjar. Vist això, vaig decidir informar-me i vaig trobar el comunicat que el local havia publicat i amb ell tota la informació que em faltava per escriure la notícia. 

.

Sandra Vicente Barreira

El famós cantant anglès Sting va rescatar ahir un nen de 10 anys que havia caigut a un pou a la localitat d’Springfield, als EUA. El rescat es va dur a terme gràcies a una excavació paral·lela realitzada per la major part dels habitants del poble. Va ser l’exmembre dels Police qui, finalment, va aconseguir treure el petit a la superfície.

El menut, Bart Simpson, havia fet creure els seus veïns que havia un nen atrapat al pou, amb l’ajuda d’una ràdio que hi havia deixat al fons. Va ser intentant recuperar l’aparell per tal que no el relacionessin amb l’engany -que havia causat un gran impacte al poble-, quan el menut va caure al dipòsit i hi va quedar entrampat.

Els veïns van fer un primer intent per treure’l del pou però aquest era massa estret com per operar-hi amb llibertat i van demanar l’ajuda de les autoritats, que els va ser denegada per “manca de recursos”. Finalment, els pares del menut, amb l’ajuda d’Sting –que era a la ciutat gravant un disc benèfic­–van prendre la iniciativa i van reunir la col·laboració del poble per cavar un accés paral·lel al pou. El rescat va ser un èxit i va ser el cantant el primer en tenir contacte amb el menut per tornar-lo a casa seva desprès de tres dies d’aïllament, on ara descansa i es refà de l’incident. 

.

Sandra Vicente

El periodisme és aquella professió que alguns anomenarien “art” que té com a objectiu mantenir la població informada de tots aquells fets que tenen una rellevància significativa.  Però el periodisme no es dedica només a nomenar fets de manera objectiva, sinó que, des del coneixement, analitza els esdeveniments i ajuda al lector a formar-se una opinió determinada sobre l’actualitat. Aquesta feina és elaborada pel periodista, però aquesta figura no és només responsable d’elaborar un escrit entenedor i clar, a més té una responsabilitat que dóna com a resultat la publicació final. El periodista és un professional independent que ha d’actuar amb criteri per poder ajudar a la societat a complir el seu dret d’estar informada. D’aquesta manera, ha de decidir quins són els fets més rellevants que s’han d’explicar, atorgant-los una importància determinada. Ha d’actuar com els ulls i les orelles del públic i ha de guiar-los de manera que puguin obtenir una informació fiable. A més, en la mesura del possible, ha de procurar que els seus escrits siguin atractius, però sense caure en el sensacionalisme ni deixar-se influir per aquells que tenen el poder, ja sigui polític o econòmic. En definitiva, el periodisme és un servei a la societat.

.

Sandra Vicente Barreira

 El Teatre Nacional de Catalunya inicia una nova temporada apostant per les grans obres literàries de tots els temps

Des de la temporada 1996/97 el TNC ha estat oferint obres de qualitat que han gaudit de gran acceptació entre el públic. Gràcies a això i als espais que acullen els espectacles que hi són representats, aquest teatre ha aconseguit un gran renom entre les sales barcelonines i de tota Catalunya.

Quinze anys després de la seva inauguració, s’obre una nova temporada amb una “molt bona resposta en un moment especialment conflictiu i, malgrat els ajustos que ens veiem obligats a adoptar, ens obstinem a no abaixar la qualitat dels espectacles”, segons paraules d’en Sergi Belbel, director artístic del TNC. Així doncs, aquesta temporada 2011/12 ens ofereix una cartellera amb un total de dotze obres que adapten grans legats literaris com “El compte Arnau”o “Una vella, coneguda olor”, dels catalans Joan Maragall i Josep M. Benet, respectivament. També hi ha lloc per als escriptors estrangers com Oscar Wilde, amb l’adaptació de la seva obra “El crim de lord Arthur Savile” o “El mercader de Venècia” de William Shakespeare. Els més menuts també podran gaudir del teatre amb representacions com “Polzet” o “Raoul”, una barreja de circ, dansa i poesia escènica. Amb propostes com aquestes el TNC arrenca aquesta especial temporada en la que celebra el seu quinzè aniversari.

.

Sandra Vicente Barreira